Widgetized Section

Go to Admin » Appearance » Widgets » and move Gabfire Widget: Social into that MastheadOverlay zone

La bellesa de la vellesa

4 octubre 2016

opinio Lluís granLa festa va començar al pic del migdia a les portes de casa. Allà, els nets i netes esperaven l’àvia per fer un viatge al passat, un d’aquells viatges on, el món d’avui, desapareix i pren una nova fesomia a través de les paraules d’una persona que en fa vuitanta.

És així com, en arribar a la Font Gran, traiem les herbes de les parets i ens hi enfilem com les alumnes de les Monges entre el final de les classes i l’inici del repaso, tot esperant que la mare o alguna veïna tafanera no estiguessin rentant roba als safarejos municipals; o prenem la fresca asseguts al pedrís de la font en qualsevol nit d’aquells estius on el veïnat de Taradell baixava a buscar aigua i aprofitava per jugar a algun d’aquells jocs que, avui per avui, només mantenen esplais, caus i alguna escola que innova seguint les tradicions.

Un xic més enllà, veiem com els pretendents s’aturen just a la línia blanca que subratlla el Comercial Sert, S.A. i veu com la Sellés travessa el pont de fusta que la mena a les cases de tan insigne empresa. O ja a les envistes de la torre, ens trobem amb la nodrida mainada dels Marqueses de Lamadrit jugant als jardins de la propietat. I les oficines? Sentim les màquines d’escriure i els crits dels contramestres per algun treballador que no gira prou rodó.

Més amunt, retrobem el Centre i les seves obres de teatre només representades per homes o el frontó que s’hi va habilitar. I recordem aquelles revistes només per nens que un bon cosí deixava a una nena que s’avorria d’allò més amb les ensucrades històries de les nenes. Unes nenes que es miraven els partits del camp de la Rectoria o, per a dir-ho més directament, les cames dels que hi jugaven.

I el bar del Centre? Allà, enganxat a la Rectoria i amb aquell balconet que, sempre que hi havia sardanes, s’omplia de capellans de sotana i barret.

Vuitanta anys donen per molt. I costa imaginar-se, si no l’has vist, el Col·legi de les Monges i llur veïnat, ara que tot és en obres. Bretolades ben sonades fan riure uns nets que arrufen el nas en saber que, en totes les èpoques, la quitxalla ha estat esbojarrada.

Un bell record el de Cal Sastre, la casa del pare, com ens diu ella. Un home que, a diferència dels seus germans, no va seguir l’ofici, decidit a canviar els fils per ferros i fer de la mecànica llur professió. Un dubte irresolt per la nostra protagonista: On va aprendre l’ofici el pare? Preguntes que no es fan en vida i que, un cop perduda la referència, resten en l’oblit de la història familiar.

El viatge hauria d’haver estat molt més llarg, però dues hores d’anècdotes no donen per més i acabem el viatge a les portes de l’edifici que van construir sobre el Taller de l’avi, l’home que ha restat ben viu en la memòria de sa filla traient guspires de l’enclusa, de l’enclusa d’un manyà  d’un manyà que feia balcons.

Notícies relacionades

Comparteix la notícia

BloggerRSS

Subscriu-te al Butlletí electrònic

* camp obligatori

Deixa un comentari

1 Comentari a "La bellesa de la vellesa"

Notifica
avatar
Ordenat per:   més nou | més antic | més votat
Maria Sellés Reig
Convidat

Ui, i la de vivències i records que queden per explicar-vos!
Potser us arribaré a avorrir, però algun dia haurem de continuar…
Gràcies per escoltar-me i acompanyar-me.
És bo que sabeu d’on veniu per poder saber on aneu.
Crec que és deure de tot ancià engreixar l’engranatge de la roda entre generacions.

wpDiscuz