Widgetized Section

Go to Admin » Appearance » Widgets » and move Gabfire Widget: Social into that MastheadOverlay zone

Més grossa que ningú

30 maig 2017

opinio josep miret granJa feia estona que la dúiem a la mà, i el primer que ens vàrem sentir dir és que els de Taradell la teníem més llarga i grossa que ningú.

Els que voltaven per aquella sala, ens la miraven amb una barreja estranya d’enveja i admiració. Fins i tot una dona de mitjana edat va voler tocar-la. I la tingué a les mans una bona estona i amb la punta dels dits l’anà seguint de dalt a baix, aturant-se de tant en tant en els punts potser més sensibles.

De fet, érem tots allà per parlar cadascú de la seva, mostrar les propietats i virtuts als altres, i evidentment la pròpia és la més llarga, la més gruixuda, la més esvelta, i la més ben acabada.

També la que fa més bona olor i ens il·lumina la nit fosca i freda d’hivern.

Quan els de Bagà van parlar de les seves, nosaltres cofois a les butaques, els escoltàrem atentament. Hi vam trobar algunes coincidències però també algunes diferencies substancials.

Els de la Riera de Gaià, estaven com impressionats i amb una mica de complex d’inferioritat. La seva era realment petita.

Ens anaven cridant per ordre alfabètic, i al sentir el nom de Taradell vam pujar a l’escenari i com que ja la dúiem a la mà feia estona, la deixàrem a una banda. Vam explicar tots els passos que fèiem els taradellencs per arribar a aquell estat i projectàrem unes fotos i un vídeo de com l’usem.

Després els de Tona, que no ens la van ensenyar, ens van fer una dissertació acadèmica sobre l’origen etimològic del mot i també vam passar-nos un vídeo, protagonitzat per un home que té relació amb Taradell. A la filmació semblava bastant llarga i esvelta, però com que ara amb això de la post-veritat no et pots creure res….

La dictadura de l’alfabet va fer que els companys del País Valencià fossin els darrers.

La noia que venia de Villores, prop de Morella, ens va dir que havien recuperat la tradició els anys 90. Amb els seus fills i després d’altres s’hi han anat afegint. I ara aquells xiquets i xiquetes, ben trempats, la mantenen ferma i dreta la tradició.

I el representat de Xixona ens va deixar ben estorats. Quan la tenen ben encesa i ben roent l’hi donen voltes, dibuixant uns cercles de foc en la foscor de la nit. Increïble!

Ells fan servir l’espart, que és el material que tenen a mà. I els altres utilitzem l’espígol, barballó, bermaió…com vulgueu dir-l’hi, que anem a recollir al bosc, jardins i alguna rotonda.

Ei malpensats, que estic parlant de les festes d’hivern, on el foc de les atxes ens purifiquen l’aire i ens fan visibles quan no ho som il·luminant la foscor.

No tots els pobles d’arreu que fan atxes semblants a les nostres hi eren.

Pel que sembla això de fer atxes, amb totes les variacions d’elaboració i amb el nom que vulgueu, és una tradició ben estesa.

Això vol dir que no es una qüestió de fa quatre dies, sinó que és ancestral.

Tot això passava divendres passat a Reus. S’hi feia el II Simposi internacional de Focs Festius de la Mediterrània, i el Grup de Recerca Local hi participà activament presentant una comunicació sobre les atxes de barballó, que a Taradell cremem la nit de Reis.

Poder escoltar les experiències d’altres pobles i sentir com ho han fet per recuperar o mantenir viva la tradició, malgrat l’ofensiva de la modernitat, va ser engrescador i fructífer.

També per adonar-nos de l’estat de salut de la nostra nit de Reis. Però gairebé tothom coincidíem en tres qüestions concretes:

– La desaparició paulatina de les plantes de barballó.

– La necessitat que els més grans engresquem a la nostra canalla, a mantenir les atxes les nits de reis, o de Nadal, segons el lloc, i procurar que la tradició no decaigui i no es perdi.

– L’avanç imparable de cavalcades amb força watts de llum i decibels de so, i dels fanalets, amb estelada o sense, herència reminiscent d’aquelles atxes i torxes ancestrals.

El foc té aquell encant captivador que et transporta a temps immemorials. Quan ens quedem embadalits davant d’un foc i deixem anar els pensaments, estem veient i segurament sentint el que sentien el nostres rebesavis i els rebesavis dels nostres rebesavis.

Parlar de la nit de reis a finals de maig, amb una calor més aviat pròpia del mes de juliol, amb els carrers de Taradell envaïts per centenars de trabucs i trabucaires (impressionat la música de timbals i dolçaines de l’esquadra de trabucaires Xaloc, de Castelló !) es fa una mica estrany.

I canviant de tema, deixeu-me enviar una forta abraçada a la Paquita, l’àvia del Kilian Jornet, amb qui ens uneix una memòria viva i uns metres quadrats de terra en una trobada anual senzilla i sensible.

Ella ja sap que l’Everest a Taradell és una mica nostre, i sense el guiatge i empenta d’avis i pares, que són tots de molt bona fusta, res del fa aquest noi, diuen extraterrestre, seria possible.

Hi estàs d’acord, Rosa?

També uns mots de comiat…

Raimon, espero que ens retrobarem mirant aquesta terra i sentint a la cara tots i cadascun dels nostres vents i la pluja, que potser encara no sap ploure. Gràcies per ensenyar-me a conèixer i estimar els nostres poetes catalans, valencians i mallorquins. Des de aquell festival del Grec 76, al que els meus pares m’hi van portar si us plau per força, els teus mots, els teus acords i la teva veu han estat constantment presents en la meua vida… I no cal que et digui que jo també voldria el món d’un roig encès, així com tots els amors.

Comparteix la notícia

BloggerRSS

Subscriu-te al Butlletí electrònic

* camp obligatori

Deixa un comentari

1 Comentari a "Més grossa que ningú"

Notifica
avatar
Ordenat per:   més nou | més antic | més votat
Maria
Convidat

Molt bé, m’agrada la manera com ho planteges i tot el que dius. És un article molt Miret!! Felicitats!!!!

wpDiscuz